Miro per la finestra del bus plena de roses vermelles. Elroig el color de la passió desenfrenat. La passió el que moltes vegades ens fa moure els éssers humans.
I això em fa veure la teva silueta beneïda per una bonica rossa al teu cap. Que preciosa ets, i cada vegada el meu cor esclata d'alegria amb sols escoltar les teves paraules.
Aquesta veu , aquestes dents blanques i resplendents, aquest somriure... I tot això succeeix al meu cap sol amb la simple mirada d'unes roses. Però quina rabia les roses se'n van. Estan quietes, immòbils no segueixen al meu bus. Com tú, que se ten'aniràs, es que no et queda gaire. I jo no puc fer res per tu. Estas asseguda sempre a la cadira esperant des d'una finestra de l'hospital el teu final. Casada i amb fills i ja te'n vas. I jo comun familiar més, l'únic que puc fer és anar a veure't i més tard plorar.