Maria i la seua xicota prenien el cafè al bar. Encara el ple segle XXI encara la gent mirava amb raresa d’ aquella relació. Alguns reien a les seves esquenes, d'altres xiuexaven, encara que la majoria, això si ,que les mirava de manera normal. Els els era igual estaven les dues una davant a l'altra. Parlaven de la llar, els veïns, el treball, planificaven el futur...

A dues taules a la dreta hi havia un noi una mica nerviós. Mirava l'hora cada dos per tres. Cada divendres baixava al mateix bar i esperava les ordres d'un mafiós. La banda no la coneixia res, però ,ell era extorsionat. Era un simple joier. La botiga no era d'ell. El sol havia estudiat un simple curs de grau professional. Els missatges els hi donaven en forma de codi. A partir de la guia telefònica del bar. Subratllaven els caràcters a llapis i el després els esborrava. Que seria del seu futur, perquè li succeïa això al... Dins del bar hi havia un grup d'ancians explicant la jornada de futbol. Que si l'"El depor està en ratxa però de seguida caurà". Un altre "No ho se, però prefereixo abans qualsevol equip abans que el Madrid... ". I així discutien dels colors una mitja hora, després dels néts. De la joventut també de vegades parlaven o del temps en què ells jugaven. O les pel·lícules, la música actual comparada amb cançons d'abans. Encara que molts d'ells tenien ja el futur solucionat, però es preocupaven pels seus familiars. Les disputes dels seus fills o filles amb els seus respectius cònjuges. A prop de la màquina escura-butxaques hi havia un ludópata. El cambrer sempre li deia "Paco pensa en els diners que malgastes, deixa-ho millor ". De vegades en feia cas omís d'altres obeïa. Però ell sempre pensava que era divertit aquella sensació de jugar-te'l tot a una carta. "Una sensació de por, temor alegria ajuntades en una puta maquina". De vegades parlava amb el trasto o amb Jong Shing Lu el propietari del bar. Tenia una filosofia molt estesa, primer jo, després jo, després jo i potser mes tard pensi en els altres i pensava poc, per no dir en res en el seu futur. Potser la poca atenció dels seus pares el va fer raonar d'aquesta forma. En la sortida del bar se n'anava "la Pepa", el seu nom original era Jacqueline. Canviava de bar sovint però a la zona era coneguda. Potser el que la majoria ignorava és que aquesta dona estava podrida de diners. Encara que borratxa ,això mai no el deia, mai no es va sentir contenta per ser de la classe alta. Sempre comptava la història de la mort del seu fill i el seu marit en l'accident i els diners que va heretar. Li ho explicava al cambrer al propietari del bar. O simplement a algú que sol volia sexe amb ella. O algun company de beguda. Li importava un pebrot el futur i el seu present. Ella sempre plorava el passat al costat del seu marit i el seu fill.