La bala perforava el meu pit poc notava com el meu cos queia. I desaparèixeria de l'existencia. Mentre queia veia l'arma del meu assassí i escoltava el plor dels meus alumnes estimats. Mentre jo moria el meu cor plorava i la meua ment recordava alguns instants d'aquest dia.

Una altra vegada "la guerrilla". Una altrecop ells habian deixat sense llar a aquesta nena de 4 anyets. Jo assistent d'aquest orfanot em tenia que responsabilitzar d'ella i dels molts nens que es queden sense casa. Aquestes maleïdes matances indiscriminades. Al dia següent em va arribar una carta d'amenaça. M'advertien que deixés de fer proganda en contra d'ells i que em cuidés dels meus assumptes. Veient tot allò tota la desgràcia que hi havia en aquell país. Si vaig venir va ser per ajudar. Veig com les criatures en hores d'estudi entren i surten de les seues classes rient. Peró en arribar la nit els records els fan veure el dolor i la desesperació. Quan em toca torn de guàrdia nocturna, escolto llors i crits a mama i papa. Per això vaig fer cas omís a l' advertiment. Envaïts per l'afany de salvaguardar els seus cultius de coca fan estralls en altres famílies. La meua ment torna al present. La mà calida d'un alumne i les seues llagrimes travessen la pell de la meua mà per arribar al meu cor.