Estressada de la feina encenc la tele. I coses del destí de la ironia em veig reflectida com en un mirall. Però com als miralls allò és sol el reflex. Si el reflex d'algú que es viu dins d'un guió. Maquillada de dalt a baix i d'ambdós costats i sonirente, sempre somrient. Mostrant el meu escot i els meues cames. I simpre amb un somriure. Quan vaig gravar aquella cursilada?, em pregunto. Hara passat dues setmanes, tres. I jo com una beneita faig augmentar l'audiència. I perquè ho faig? pels diners si, és per això tinc un bon cotxe i una bona posició social. Si aquest programa no funcionés sempre estaria en contracte de la cadena. Per això segueixo , m'intento dir i alegrar. Però no aquesta no sóc jo , aquesta és una mascarada de mentides. Si em deixés portar pels meus sentiments trencaria el televisor. Però no, ja sóc adulta sol tinc que moure el dit i apagarlo. Apagar-me, el meu mirall, meu altre jo....