Tloc tloc fa el soroll dels meus talons en tocar el ciment. L'aire agradablement contaminat de la ciutat infla els pulmons del meu marit i del meu fill petit de 6 anys. El nen està content perquè anirà a veure a Pepe, Ramon i Carlota i segurament jugarant a xutar la pilota. El meu marit estarà amb ells  en el partit mentre jo aniré fullejant la revista i si trobo alguna companya em posaré a xerrar. Arribem a la destinació com vaig predir . Mentre ells es van sento una vegada ... "Quant de temps". "Oh no" penso però dic unes "bones quant de temps". Com sempre comença el monòleg de 15 minuts de la seva família transcendeix a un altre de 10 minuts de la seva vida i finalitza amb unes anècdotes de 5 minuts. Al final s'acomiada amb un he de fer la compra, la travessa o una altra cosa. De repent d'essent els somicar d'un nen. Es va caure del gronxador. El pare l'aixeca veloç i li diu que pari de plorar que no és per tant. A l'altra banda hi ha uns nens amb una altra atracció, m'ensumo un altre accident. El sol toca em toca d'una manera esfereidora i picada al cap i al coll. Em canvio de banc i de sobte que em topo amb l'amic adolescència "Manu". Estem xerrant i el xeloset del meu marit es presenta ràpid. Els presento una salutació cordial una encaixada de mans i se'n va. Aquell arbre protector i la seva olor em calma, just e el precis instant que el gos d'aquella dona fa la pixada. M'aparto per no olorar-lo. Sona el meu mòbil és la meva mare que vindran demà que que hi ha per menjar i altres. Esperant m'adono que Puri ni Tere estan avui per aquí i que o vindran. Així que decideixo acabar el temps fullejant la revista fins que vinguin ells de jugar.