Jueves, 27 de octubre de 2022

Discurs pronunciat el 28 d'agost de 1963 davant del monument a Abraham Lincoln en "Washington", DC, durant una històrica manifestació de més de 200,000 en pro dels drets civils per les persones negres en els "U.S.A".

Vull recalcar que aquest discurs està una mica modificat. Per exemple children (és fills i filles) i l'he fet una mica més inclusiu posant el terme persones, tenir en compte que black no té gènere i en català si té gènere la paraula. L'important d'aquest discurs és el fons. Cal tenir en compte que el sr Luther era creient i, per tant, es dirigeix a Déu i a la creença moltes vegades. Això no resta importància al discurs.

Estic orgullós de reunir-me amb vostès avui, en la que serà davant la història la gran manifestació per la llibertat en la història del nostre país.

Fa cent anys, un gran estatunidenc, on la seva simbòlica ombra ens guareix avui, va firmar la Proclama de l'emancipació. Aquest transcendental decret va significar com un gran raig de llum i d'esperança per a milions d'esclaus i esclaves negres, abrusats en les flames d'una marcida injustícia. Va arribar com una preciosa alba al final d'una llarga nit de captiveri. Però, cent anys després, la persona negra encara no és lliure; cent anys després, la vida de la gent negra encara és tristament esquinçada per les manilles de la segregació i les cadenes de la discriminació; cent anys després, la persona negra viu en una illa solitària enmig d'un immens oceà de prosperitat material; cent anys després, l'ésser humà negre fins i tot llangueix en les arestes de la societat estatunidenca i es troba desterrat en la seva pròpia terra.

Por això, avui hem vingut aquí, a dramatitzar una condició vergonyosa. En cert punt, hem vingut a la capital del nostre país, a cobrar un xec. Quan els arquitectes de la nostra república van escriure les magnífiques paraules de la Constitució i de la Declaració d'Independència, van firmar un pagaré de què tot estatunidenc i estatunidenca hauria de ser hereu/va. Aquest document era la promesa de què a totes les persones, els hi serien garantits els inalienables drets a la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.

És obvi, en el dia d'avui, que "U.S.A" ha incomplit aquest pagaré en què concerneix les persones ciutadanes negres. En lloc d'honrar aquesta sagrada obligació, U.S.A ha donat a la gent negra un xec sense fons; un xec que ha sigut retornat amb el segell de "sense crèdit". Però ens refusem a creure que el Banc de la Justícia hagi col·lapsat. Refusem creure que no hi hagi suficient crèdit en les grans estructures de l'oportunitat d'aquest país. Per això hem vingut a cobrar aquest xec; el xec que ens satisfarà de les riqueses de la llibertat i de la seguretat de justícia.

També hem vingut a aquest lloc sagrat, per recordar a "U.S.A" la urgència impetuosa del moment. Aquest no és el moment de tindre el luxe de refredar-se o de prendre tranquil·litzants de gradualisme. Ara és el moment de fer realitat les promeses de la democràcia. Ara és el moment de sortir de l'obscur i desolat vall de la segregació cap a un camí solear de la justícia racial. Ara és el moment de fer de la justícia una realitat per a totes les filles de Déu. Ara és el moment de traure al nostre país dels sorramolls de la injustícia racial cap a la roca sòlida de la germanor.

Seria fatal per a la nació passar per alt la urgència del moment i no donar-hi la importància a la decisió de la gent negra. Aquest estiu, calorós pel legítim descontent de les persones negres, no passarà fins que no hi hagi una tardor vigoritzant de llibertat i igualtat.

1963 no és la fi, sinó el principi. I qui tenia l'esperança que la gent negra necessitava desfogar-se i un cop fet ja se sentiran contents, tindrà un aspre despertar si el país retorna al mateix de sempre. No hi haurà ni descans ni tranquil·litat en U.S.A fins que a les persones negres se'ls garanteixin els seus drets de la ciutadania. Els remolins de la rebel·lió continuaran sacsejant els fonaments de la nostra nació fins que sorgeixi l'esplendorós dia de la justícia. Però hi ha quelcom que he de dir a la meva gent que espera en el càlid llindar que condueix al palau de la justícia. Devem evitar cometre actes injustos en el procés d'obtenir el lloc que per dret ens correspon. No cerquem satisfer la nostra set de llibertat bevent de la copa de l'amargor i l'odi. Devem conduir per sempre la nostra lluita pel camí elevat de la dignitat i la disciplina. No devem permetre que la nostra protesta creativa degenero en violència física. Un i un altre cop devem elevar-nos a les majestuoses altures a on es trobi la força física amb la força de l'ànima. La meravellosa nova militància que ha envoltat a la comunitat negra, no deu conduir-nos a la desconfiança de tota la gent blanca, perquè moltes de les nostres germanes blanques, com l'evidència de la seva presència aquí avui, han arribat a comprendre que el seu destí està unit al nostre i la seva llibertat està inextricablement lligada a la nostra. No podem caminar sols. I al parlar, devem fer la promesa de marxar sempre cap endavant. No podem tornar enrere.

Hi ha qui pregunta als partidaris dels drets civils, "¿Quan quedaran satisfets?"

Mai podrem quedar satisfets mentre els nostres cossos, fatigats de tant viatjar, no poden allotjar-se en els motels de les carreteres i en els hotels de les ciutats. No podem quedar satisfets, mentre les persones negres només podem traslladar-nos d'un gueto petit a un gueto més gran. Mai podrem quedar satisfets, mentre la gent negra de "Mississipi" no puada votar i les persones negres de "New York" consideri que no hi ha perquè votar. No, no; no estem satisfets i no quedarem satisfets fins que "la justícia rodi com l'aigua i la rectitud com un poderós corrent".

Sé que algunes de vosaltres han vingut fins aquí a causa de grans proves i tribulacions. Alguns han arribat acabats de sortir d'angostes cel·les. Algunes de vosaltres han arribat de llocs a on en la seva cerca de la llibertat, han sigut colpejats per les tempestes de la persecució i derrocats pels vents de la brutalitat policíaca. Vostès són les veteranes del sofriment creatiu. Continuen treballant amb la convicció de què el sofriment que no és merescut, és emancipador.

Tornin a "Mississipi", tornin a Alabama, tornin a "Georgia", tornin a "Louisiana", tornin als barris baixos i als guetos de les nostres ciutats del Nord, sabent que d'alguna manera aquesta situació pot i serà canviada. No ens rebolquem en el vall de la desesperança.

Avui els hi dic a vostès, amics meus i amigues meves, que a pesar de les dificultats del moment, jo encara tinc un somni. És un somni profundament arrelat en el somni "american".

Somio que un dia aquesta nació s'aixecarà i viurà el verdader significat de la seva creença: "Afirmem que aquestes veritats són evidents: que totes les persones són creades iguals".

Somio que un dia, en els vermells turons de "Georgia", els fills i filles de les antigues persones esclaves i els fills i filles de les antigues persones ames d'esclaus, s'hi poden asseure junts a la taula de la germanor.

Somio que un dia, inclòs l'estat de "Mississipi", un estat que se sufoca amb la calor de la injustícia i de l'opressió, es convertirà en uns oasis de llibertat i justícia.

Somio que els meus quatre fills i filles viuran un dia en un país en el qual no seran jutjats pel color de la seva pell, sinó pels trets de la seva personalitat.

¡Avui tinc un somni!

Somio que un dia, l'estat d'"Alabama" on el governador escup frases d'interposició entre les races i anul·lació de les persones negres, es converteixi en un lloc a on les nenes i els nens negres, puguin unir les seves mans amb el de les nenes i nens blancs i caminar units, com germanes i germans.

¡Avui tinc un somni!

Somio que un dia les valls seran cims, i els turons i les muntanyes seran plans, els llocs més escarpats seran anivellats i les persones torçades seran redreçades, i la glòria de Déu serà revelada, i s'unirà tot el gènere humà.

Aquesta és la nostra esperança. Aquesta és la fe amb la qual torno al Sud. Amb aquesta fe podrem esculpir de la muntanya de la desesperança una pedra d'esperança. Amb aquesta fe podem transformar el so dissonant de la nostra nació, en una bella simfonia de fraternitat. Amb aquesta fe podem treballar junts, resar junts, lluitar junts, anar a la presó junts, defendre la llibertat junts, sabent que algun dia serem lliures.

Aquell serà el dia quan totes les filles i fills de Déu podran cantar l'himne amb un nou significat, "El meu país és teu. Dolça terra de llibertat, a tu et canto. Terra de llibertat a on els meus i les meves antecessores van morir, terra d'orgull de les persones peregrines, de cada costat de la muntanya, que repiqui la llibertat". I si "U.S.A" ha de ser gran, això haurà de fer-se realitat.

Per això, que repiqui la llibertat des del cim dels munts prodigiosos de "New Hampshire"! Que repiqui la llibertat des de les poderoses muntanyes de "New York"! Que repiqui la llibertat des de les altures de les "Mountains Alleghenies Pensilvania"! Que repiqui la llibertat des de les "Rocky Colorado" cobertes de neu en "Colorado"! Que repiqui la llibertat des dels sinuosos pendents de "California"! Però no només això!: Que repiqui la llibertat des de la "Stone Mountain" de "Georgia"! Que repiqui la llibertat des de la "Mountain Lookout" de Tennesse! Que repiqui la llibertat des de cada petit tossal i muntanya de "Mississipi"! "De cada costat de la muntanya, que repiqui la llibertat".

Quan repiqui la llibertat i la deixem repicar en cada aldea i en cada casa, en cada estat i en cada ciutat, podrem accelerar l'arribada del dia quan tots els fills i filles de Déu, persones negres i blanques, persones jueves i cristians, persones protestants i catolicós, poden unir les seves mans i cantar les paraules del vell espiritual negre: "Lliures per fi! Lliures per fi! Gràcies a Déu omnipotent, som lliures per fi!"


Comentaris (0)  | Enviar
Comentaris